dissabte, 4 de juny de 2016

Anàlisi Lexicomètrica

Per finalitzar la assignatura fem un anàlisi lexicomètric sobre diferents blocs trobats a la web. La temàtica escollida per fer l’anàlisi a sigut el feminisme i el concepte de gènere com a eina analítica, tant actual com necessari en la nostra societat.
A partir del bloc:


S’han escollit cinc blocs, i d’aquests diferents posts, per poder analitzar-los:


Els posts s’han guardat en un arxiu amb format .txt i s’han pujat al programa AntConc 3.4.1m (Macintosh OS X) 2014. També s’ha localitzat un llistat de paraules stopwords, per facilitar l’anàlisi dels textos.
En el procés, han sorgit varies dificultats, entre altres trobem que en la llista de paraules apareixen signes estranys, encara i que el format del corpus esta revisat i té la codificació standard UTF-8. El llistat de stopwords tampoc estava molt ben definit i hi ha algunes d’elles sense significat lèxic que surten a la llista. També s’han trobat alguns signes que semblaven no tenir sentit, però quan s’anava a concordance, es trobaven com a part d’una paraula amb sentit.
De totes maneres s’ha pogut realitzar un anàlisi lexicomètric aproximatiu dels blocs escollits i el resultat de les cinc primeres paraules per ordre d’aparició, és a dir de les paraules que més s’han utilitzat, ha sigut: mujeres, amor, hombres, género i violència.



  
Si continuem amb les quatre següents, treien les que han sortit per error i els singulars de les anteriors trobem: vida, patriarcado, sexo i desigualdad.

Com veiem, són resultats el suficientment explícits com per saber de que s’està parlant encara que desconeguem de que es tracten els blocs. Realment la problemàtica de la que es parla es un tema sobre la vida d’homes i dones, en una societat patriarcal en la qual el sexe i l’amor està construït segons els preceptes de dita societat. És per això que ens trobem amb desigualtats, violència i concepcions errònies sobre el concepte de gènere.



dimecres, 25 de maig de 2016

Canvis constants

No sé si la frase: “l’ésser humà és un animal de costums”, es continua utilitzant tant com alguns suports o mitjans que fins ara ens semblaven d’última tecnologia i que es van quedant desfasats amb una rapidesa llampant.

Per què fai aquesta reflexió? perquè crec que actualment el més positiu no és acostumar-se alguna cosa, sobretot si parlem de tecnologia. És el moment d’estar alerta, tenir una gran capacitat d’adaptació i acceptar el canvi amb grans dosis d’entusiasme per obrir-se a un nou aprenentatge.

Superada aquesta barrera de por davant el desconegut, passem a la segona fase, la qual ens col·loca davant el suport amb el que hem de treballar per tal d’arribar a la comunicació o a l’acte d’expressar-se. És aquest suport amb el que l’ésser humà, en general, pot tenir més dificultats, ja que és una eina, primer, relativament nova en la història de l’home i, segon, constantment s’està desenvolupant.

Per ments poc habituades a aquests “aparells”, quan es comencen a acostumar, ja ha sortit alguna cosa més avançada amb la qual t’has de posar un altre cop al dia.

Dic que aquest últim pas és la barrera més difícil perquè un cop es supera i ens endinsem en el món de l’hipertext, ens trobem amb una riquesa de varietat i contingut amb la que la ment humana de seguida connecta perquè veu reflectit el seu univers. Llavors, en aquesta fase és relativament fàcil investigar i aprendre. Si, a més, no se’ns demana un esforç de memorització, categorització i estatisme, el nostre pensament navega lliure per la xarxa assimilant informació  rere informació.

dimecres, 23 de març de 2016

Paradigma de la complexitat

Després de segles d’estar sota el paradigma de la simplicitat, donat pel pensament de Descartes al segle XVII: “Es pensava que es podia arribar al coneixement objectiu, com si tota la veritat pogués ser aprehesa a través d’eines d’observació neutrals, manipulades per un subjecte perfectament conscient”(1), ara ens movem dintre d’un món a on el protagonista és el paradigma de la complexitat, concepte totalment diferent al primer, perquè actualment la societat del coneixement es caracteritza precisament pel seu desconeixement, per ser conscient de la quantitat de saber a la que es pot abastar i que al mateix temps no es pot aprendre del tot.
El nostre objectiu és saber com gestionar tot la informació a la qual podem accedir i diferenciar l’útil del que no ho és.
Edgar Morin (1921) va exposar en la seva obra els conceptes claus del paradigma de la complexitat, el qual és: inclusiu, incomplet, transdisciplinar, ecològic, múltiple, integrador de subjecte i objecte, integral, dialògic, conjuntiu, sistèmic, hologramàtic, causal, autoorganitzat i autocrític.
Aquest “complex” paradigma troba en la hipertextualitat la millor forma d’expressar-se: “És en aquesta interacció constructiva d’un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l’hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat.”(2)

La primera vegada que es va utilitzar la paraula d’hipertext, va ser per Ted Nelson (1937), el qual va dir: “Per hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. A partir d’aquí es poden trobar moltes definicions de l’hipertext, però d’una forma senzilla podem dir que la particularitat més important és la seva imitació de les associacions d’idees de la ment humana.

(1) Joan Campàs. Hipertext i complexitat
(2) Ibídem

diumenge, 28 de febrer de 2016

Noves tecnologies, nous pensaments.

Els sistemes de comunicació sempre han sigut un pas revolucionari, de transformació de la societat en general i de les ments individuals: imprempta, primers diaris, ràdio, televisió, cinema, ordinadors, internet,.... El món s'ha anat fent més petit a mida que hem anat abastant més espai "virtual" i amb aquest canvi hem hagut d'aprendre otra manera de comunicar i d'expressar-nos, el qual configura una altra forma de pensar per adaptar-nos a la nostra actualitat.