dimecres, 23 de març de 2016

Paradigma de la complexitat

Després de segles d’estar sota el paradigma de la simplicitat, donat pel pensament de Descartes al segle XVII: “Es pensava que es podia arribar al coneixement objectiu, com si tota la veritat pogués ser aprehesa a través d’eines d’observació neutrals, manipulades per un subjecte perfectament conscient”(1), ara ens movem dintre d’un món a on el protagonista és el paradigma de la complexitat, concepte totalment diferent al primer, perquè actualment la societat del coneixement es caracteritza precisament pel seu desconeixement, per ser conscient de la quantitat de saber a la que es pot abastar i que al mateix temps no es pot aprendre del tot.
El nostre objectiu és saber com gestionar tot la informació a la qual podem accedir i diferenciar l’útil del que no ho és.
Edgar Morin (1921) va exposar en la seva obra els conceptes claus del paradigma de la complexitat, el qual és: inclusiu, incomplet, transdisciplinar, ecològic, múltiple, integrador de subjecte i objecte, integral, dialògic, conjuntiu, sistèmic, hologramàtic, causal, autoorganitzat i autocrític.
Aquest “complex” paradigma troba en la hipertextualitat la millor forma d’expressar-se: “És en aquesta interacció constructiva d’un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements que l’hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la complexitat.”(2)

La primera vegada que es va utilitzar la paraula d’hipertext, va ser per Ted Nelson (1937), el qual va dir: “Per hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. A partir d’aquí es poden trobar moltes definicions de l’hipertext, però d’una forma senzilla podem dir que la particularitat més important és la seva imitació de les associacions d’idees de la ment humana.

(1) Joan Campàs. Hipertext i complexitat
(2) Ibídem