Després de segles d’estar sota el paradigma
de la simplicitat, donat pel pensament de Descartes al segle XVII: “Es pensava
que es podia arribar al coneixement objectiu, com si tota la veritat pogués ser
aprehesa a través d’eines d’observació neutrals, manipulades per un subjecte
perfectament conscient”(1), ara ens movem dintre d’un món a on el protagonista
és el paradigma de la complexitat, concepte totalment diferent al primer,
perquè actualment la societat del coneixement es caracteritza precisament pel seu
desconeixement, per ser conscient de la quantitat de saber a la que es pot
abastar i que al mateix temps no es pot aprendre del tot.
El nostre objectiu és saber com gestionar tot
la informació a la qual podem accedir i diferenciar l’útil del que no ho és.
Edgar Morin (1921) va exposar en la seva obra
els conceptes claus del paradigma de la complexitat, el qual és: inclusiu,
incomplet, transdisciplinar, ecològic, múltiple, integrador de subjecte i
objecte, integral, dialògic, conjuntiu, sistèmic, hologramàtic, causal,
autoorganitzat i autocrític.
Aquest “complex” paradigma troba en la
hipertextualitat la millor forma d’expressar-se: “És en aquesta interacció
constructiva d’un subjecte amb un conjunt variable i fluctuant de coneixements
que l’hipertext pot ser considerat com una resposta adequada al repte de la
complexitat.”(2)
La primera vegada que es va utilitzar la
paraula d’hipertext, va ser per Ted Nelson (1937), el qual va dir: “Per
hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. A partir d’aquí es
poden trobar moltes definicions de l’hipertext, però d’una forma senzilla podem
dir que la particularitat més important és la seva imitació de les associacions
d’idees de la ment humana.
(1) Joan Campàs. Hipertext i complexitat
(2) Ibídem
